Editat per "Juan Palomo Records", Gaspar sintetitzaria així la seva filosofia: “yo me lo guiso y yo me lo como”, i si vols acompanyar-me, benvingut. Probablement aquest era el seu únic destí viable, l'autoproducció i la autodistribució, perquè siguem sincers, malauradament, algú creu que una discogràfica publicaria una cosa així?

Akixi és un exercici de recerca interior clarament conceptual, com demostra l'autor en evocar individualment cada peça i lligar-les al silenci, la infància, el record idealitzat, l'amor i/o la passió. Lliurats al gaudi personal i a l'expressió més íntima, assimilem les formes contornejades del baix acústic i percebem com la fusta centenària ens retorna el so amb matisos a blat i formatge fumat. Sens dubte, aquesta centenària fusta de hórreo, també hi haurà incorporat els sons de Jordi Gaspar (¿com sortiran els formatges ara?).

Aquesta és sens dubte una d'aquelles gravacions que serveixen per avaluar la fidelitat en la reproducció del so. Uns bons auriculars de rang ampli, unes caixes de fusta a la distància adequada, i aquest baix acústic arribarà a sonar com si estigués a les nostres mans, el contrabaix mostrarà les seves aclaparadores formes arrodonides, "sentirem" els greus intensament, la música pren consistència sòlida per la seva simplicitat instrumetal.

Avui dia es va perdent la sana costum de "escoltar música". Tot i que cada vegada es "senten" més "coses", "escoltar" entès com "prestar atenció al que se sent", és un pràctica propera a la desaparició en l'univers de la iPeople. Amb Akixi l'esforç de l'audició insistent es veu recompensat embolicant-nos en una atmosfera allunyada de tensions, en una ambientació zen en la qual només importa el "Akí i aixi", el "aquí i ara".

P.S. Avís: aquest disc no és "multitasca", als individus mononeuronales ens exigeix atenció i dedicació exclusiva. Akixi és una pipa a una cigarreta, un cognac a un cubata, un reserva a un vi de taula en brick, un Guijuelo a un Navidul, un torró de les clarisses a un Suchard ...

Baixista acústic al servei durant anys de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Tete Montoliu, no ha estat fins aquest any que Jordi Gaspar ha publicat la seva òpera prima: un disc gravat en un orri de Galícia, sense cap altre instrument que el seu i amb onze temes propis, a més d’una versió del guitarrista barceloní Jordi Bonell (Cançó per Bubú) i una altra de l’Arabesque de Claude Debussy. Meditatiu.

El programa de hoy gira en torno a la  música de dos artistas y sus más recientes trabajos discográficos,  de una parte la pianista y compositora Elisabet Raspall y su disco “Bossanova y la Geltrú” (2010), y el compositor y bajista Jordi Gaspar con su Bass Solo Opera Prima – “Akixí” (2009),  como grata sorpresa Jordi nos trae una novedad de la cual ignoraba su existencia, el disco “Blow” (2010) grabado conjuntamente con el compositor y multiinstrumentista Andreu Jacob, detalle digno de destacar es la colaboración en uno de los temas del saxofonista Nacho Romero que de forma sorpresiva e inesperada falleció hace algunas semanas, lo cual su escucha nos sirve de recuerdo y homenaje al amigo y compañero ausente. Elisabet viene  acompañada de Ana Rossi, cantante del grupo, ya que por el título del disco se intuye una  pista clave para descifrar  su contenido, bossanova, y la voz no puede faltar ya que tradicionalmente está  estrechamente ligada a este popular género musical. Los tres artistas en el estudio de Contrabanda FM dan vida a una enriquecedora charla que gira en torno a la creatividad musical y como ésta se aplica a sus respectivos trabajos, solo me resta a invitarles como oyentes a participar en ella…

Jordi Gaspar, qui ha treballat amb Serrat, Mª del Mar Bonet, Perico Sambeat, Martirio o Tete Montoliu, ha volgut frenar la seva carrera de col•laboracions amb altres artistes i centrar-se en obtenir una ‘carta de presentació’ pròpia, una obra amb la qual poder posar els punts sobre les is a l’hora de treballar per a algú altre i no només fer el que li demanen.

L’obra en si és profundament peculiar. Una proposta que en principi pot semblar bastant radical, un disc gravat en un 'hórreo' gallec recobert de fusta dues vegades centenària en el que només sona un baix acústic de cinc cordes i, ocasionalment, un violoncel durant gairebé una hora destil•lant flamenc i aromes de la Mediterrània.

No obstant, una vegada escoltat el disc, la música és gairebé apte per tots els públics i no és tracta d’un producte ‘elitista’ destinat només als baixistes. És un disc de música molt relaxada, introspectiva que no cerca el virtuosisme i que respecta les seves pròpies pauses però que, a més, com diu el propi Gaspar, ‘és un disc que pot sonar d’ambient’.

A ‘Akixí’, contracció de les paraules ‘aquí’ i ‘així’, Gaspar ha plasmat els seus records i sentiments de forma impressionista en melodies malenconioses i tendres que no es repeteixen i tocant el baix d’una manera que a molts els hi costaria acceptar que el que sona en aquest disc no és una guitarra acústica.

En total el disc té 13 talls dels que 2 són versions, la primera de ‘Cançó per Bubú’ de Jordi Bonell i la segona d’’Arabesque’ de Debussy. Les idees darrera de les composicions varien entre el record de la infantesa de quatre dones (‘Elida’, ‘Elisa’, ‘Maruxa’ i ‘Sol Muller’) i el seu camí cap al món adult, a una cançó d’amor (‘Explicitament’), a un moment en la vida de l’autor amb el seu fill (‘El Arbol’) o el conflicte de la Franja de Gaza (‘Hey Jude, Hey Gaza’) entre d’altres.

En conclusió, un disc molt recomanable a tot aquell que busqui un moment de calma i tranquil•litat. Abstenir-se esclaus del rellotge.

El primer disc en solitari del baixista Jordi Gaspar, que ha a c o m p a n y a t artistes com Tete Montoliu o Maria del Mar Bonet, no podria ser més íntim: ell tot sol amb el seu baix acústic interpretant composicions pròpies en un orri gallec. Pocs escenaris podrien ser més apropiats per acollir aquest »Akixí»: en el mateix indret on antigament es guardava el formatge i el blat, Gaspar perfila un CD de regust mediterrani i el verteix en tretze temes d’aire càlid, melancòlic i pausat. Un d’aquells treballs que es deixa escoltar sense esforç, deixantse embriagar per la seva precisió narrativa, per l’aroma que desprèn cada silenci.